Crònica des de Grècia

És fa de dia. La ressaca de la nit anterior es fa visible a mesura que surt el sol. Paisatge urbà desolador als carrers i botigues del centre de la ciutat. Es respira un ambient de calma tensa. L’essència grega es confon amb ciutats típiques del nord d’Europa: els cafès no estàn plens a gom a gom i al caminar fixen la mirada al terra, nerviosos, amb pressa per tornar cap a casa. Les televisions tenen el canal canviat. Hem passat de futbol i básquet al telenotícies. Hem canviat cares de tranquilitat per preocupació. Discusions acalorades als bars sobre els disturbis a les ciutats gregues, però també del moment econòmic i del canvi que ha suposat després de 20 anys de govern d’esquerres el nou president de centre dreta. Es parla d’un vint per cent d’atur, de sous mensuals de setcents euros, de corrupció del govern amb l’esglèsia ortodoxa al mont athos. I enmig de tot això, repartides per a totes les ciutats i a tots els quioscs, la imatge del nen de 15 anys amb cara somrient. Demano un diari d’esquerres al quiosquer. Impossible, s’han esgotat. Pancartas pel centre de la ciutat. És l’hora de dinar i ningú al carrer. Vaig a comprar amb la meva preferida i estimable carnissera. No para de repatir-me que a les nits em quedi a casa, que el jovent està molt esverat. La seva cara és de precupació però no d’espant, crec que si ella fós més jove no dubtaria ni un moment a sortir al carrer. Comença a fosquejar molt d’hora, a les cinc és nit. Al creuar el carrer m’adono d’un mal símptoma: no passen autobuses ni cotxes. Avui sant tornem-hi. La universitat tancada tota la setmana. Com sempre, els estudiants s’avançen a tothom i ells fa dies que estàn mobilitzats Contra el Pla Bolonya, privatització de l’educació i de serveis públics. Aquí els estudiants tenen veu i vot. I drets com apats de franc per dinar i per sopar, entrades gratuïtes a tots els museus, reduccions del cinquanta per cent en transports. Assemblees d’estudiants multitudinàries, paradetes a cada universitat, pamflets de tota mena I de tots els colors, discussions inacabables entre cafés I cigarros. Política amb majúscules. Ambient d’esperança, d’il.lusió, que l’assassinat dels policies ha convertit en aparadors trencats i gasos lacrimogens. M’assebento que la manifestació és a les cinc de la tarda. Estudiants de secundària fan acte de presència, massiva. Tot just ahir hi va haver el funeral i els ànims estàn encesos. Algun d’aquests nens fins i tot es tapen la cara, imitant els seus germans grans que faran acte de presència més tard. I més tard és ja. Una marea negre es dóna a (re)conèixer de nou. Treballadors i gent gran al centre de la manifestació. Avança cap endavant amb aparent tranquilitat, subjectant-se avantbraços. Banderes roges i negres amb grans pals de fusta i ferro. Cares tapades darrera de la manifestació. Tan bon punt s’arriva a fer mig quilometre de recorregut, tinc la sensació que ens hem deixat alguna cosa al darrera. I així és. El carrer principal, abans ple de marques internacionals reconeixibles tan a les Rambles com a la muralla xina, fet miques. Manifestants discutin sobre què s’ha de fer i què no, però el foc i gas es barregen amb el so estrident de bombes de fum i còctels molotov. Situacions surrealistas i d’altres dantesques, com ara manifestants amb màscares de gas de la segona guerra mundial i feixistes grecs llançant pedres juntament amb la policia.

Totes les portes tancades i barrades, bancs soldats amb plaques d’alumini, caixers automàtics inoperatius. El gas comença a fer-se insoportable, i puc veure algun desmai enmig del caos. Decideixo que per avui ja n’hi ha prou. Me’n torno a casa, marejat per l’efecte del gas, amb sentients contradictoris però convençut de que els grecs són gent noble de cap a peus. I a diferència dels catalans, amb la sang calenta.

Ramon Furriols
Thessaloniki

Aturem Bolonya! 20-N

Amb el lema Aturem Bolonya! unes 200 persones han participat de la manifestació convocada pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) que recorregut el centre de Vic fins arribar a la universitat. Durant tot el recorregut de la manifestació s'han cridat consignes perquè s'aturi el procés de Bolonya i reclamant que els i les estudiants puguin decidir quin és el model d'ensenyament que volen.

A l'arribar a la universitat s'ha llegit el manifest i s'ha instat als estudiants a seguir lluitant per aturar el pla de Bolonya.

La lluita no s'atura! Canya a Bolonya!
Vic, 20 de novembre 2008

Presentació

Qui som? El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) som l'organització estudiantil de l'esquerra independentista, nascuda arran de la fusió de les organitzacions estudiantils Alternativa Estel i la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC). Treballem amb voluntat d'esdevenir l'eina de totes les estudiants dels Països Catalans per la seva autoorganització, formació i presa de consciència en la defensa dels nostres drets com a estudiants i persones.

Com ens organitzem? Les nostres estructures internes es basen en l'assemblearisme, el control democràtic i la plena participació. Apostem per una tasca sindical i associativa des de la nostra realitat més propera: els centres d'ensenyament. Rebutgem de soca-rel la burocratització d'algunes organitzacions estudiantils i el control que pretenen exercir organitzacions polítiques i corporacions sindicals de treballadors sobre el moviment estudiantil.

Els nostres objectius: Treballem per la construcció d'un marc educatiu pels Països Catalans, des d'una òptica d'esquerres. Amb aquesta finalitat, ens dotem de metodologies de treball per tal d'avançar en la transformació dels centres educatius, basant-nos en cinc grans eixos de reivindicació: l'ensenyament públic, popular, català, antipatriarcal i de qualitat.

On ens pots trobar? Tenim presència a tots els Països Catalans i som fruit de l'experiència de més de 25 anys d'associacionisme estudiantil independentista. Ens pots trobar a qualsevol de les universitats públiques dels Països Catalans i a més d'un centenar de centres de secundària.

CONSTRUÏM UN MODEL EDUCATIU...

Públic: volem un ensenyament que garanteixi la igualtat d'oportunitats real per a totes i tots, que ens permeti accedir al coneixement sense traves acadèmiques, burocràtiques ni econòmiques. Entenem que l'ensenyament públic ha de ser d'accés universal, gratuït i gestionat única i exclusivament per l'administració pública sense concessions ni intromissions de capital privat.

Popular: defensem i treballem per un model educatiu transversal, multidisciplinari i integrador amb les dinàmiques socials que envolten instituts i universitats, amb un model pedagògic democràtic i participatiu que s'allunyi de la rigidesa tradicional, i que vagi encaminat a fomentar l'esperit crític.

Català: treballem per un ensenyament català, entenem que cada poble, per afrontar els propis reptes socials, culturals i econòmics té el dret a organitzar i regular el seu propi sistema educatiu. Lluitem per un marc educatiu dels Països Catalans i volem un ensenyament català tant en llengua com en continguts. La llengua catalana ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament.

Antipatriarcal: lluitem per assolir la igualtat de sexes. Així, apostem per la coeducació com a millor mètode educatiu per a assolir el nostre objectiu. Entenem que només una educació no sexista des de menudes i menuts podrà canviar la societat masclista hegemònica. Tanmateix, reivindiquem el paper de l'ensenyament per avançar en la normalització de les diferents opcions sexuals.

De qualitat: exigim un model educatiu que no mesuri la qualitat educativa exclusivament per la seva eficiència, sinó que inclogui criteris acadèmics i de socialització del coneixement. Entenem que l'estudiant no pot ser tractat com una consumidora de coneixement o client, sinó com una persona en formació. Aquest ensenyament ha de partir i promoure models educatius racionals i científics, defugint dogmatismes. Treballem per assolir la laïcitat.